Tuesday, May 03, 2005

Úrsula i jo

Encara no us he parlat d'Úrsula, ma filla. Ara té dos anys i huit mesos. Aviat ja no li contarem els mesos, perque serà massa major, o seran massa mesos: vint-i-quatre i huit fan trenta-dos, massa mesos, ja no et fas idea de l'edat quan ho sents dir…
Quan la meua dona i jo ens embarassàrem, amb més de quaranta anys jo i ella a punt de fer-los, vam experimentar una inesperada exaltació, tan inesperada com la imminent arribada de la nena. No érem una parella que estiguera abocada en la constitució d'una família: Magda té una carrera professional molt absorvent i jo m'ocupe en tot de coses que em torben. Mai ens havíem plantejat anar a "buscar-la", però tampoc no preníem precaucions, així que existia una possibilitat que això ocorregués, una mena d'expectativa. Tanmateix, els anys passaven i ací no venia ningú, així que, d'una manera tàcita, deguérem convindre que érem una parella eixorca.
El predictor adquirí, davant dels meus incrèduls ulls, la forma i color delators en una dècima de segon, molt abans del temps que sembla que calia aguardar.
–Magda, sí que estàs!– vaig dir.
–Calla't!– em replicava, pensant-se que feia broma.
–Estàs prenyà!
Aviat ens envaí l'eufòria, l'exaltació i una tendríssima intimitat de cova. Jo estava més cofoi que el gall Claudi, en haver exercit la meua masculinitat reproductora com s'escau a tota mona gran, d'esquena platejada.
Em botaré totes les vicisituts de l'embaràs, que no van ser poques, ni del naixement, singular com el d'aquells predestinats a ésser instruments de la Providència, o professors d'institut.
La realitat d'haver de cuidar-la, a l'Úrsula, em commou sempre: quan, com avui, té calentura i vol ésser al bracet, i li amaneixes el llucet al vapor amb un raget d'oli d'oliva i et diu "M'agrada l'oli" i li empapusses les molletes del llucet tan amorosament i tendra com eres capaç; i quan estàs més fart que Mahoma de la cansalada d'haver de torcar-li el cul i totes aquestes servituds que comporta la condició paterna.
En aquesta edat meua, cada dia és com si m'acomiadara d'alguna cosa: ahir una fantasia sobre què anava a fer amb la meua vida, artista, escriptor, músic; avui de la figura, prou desfigurada pel post fumum i el cos, que cedeix sorprenentment ràpid; demà veurem la il·lusió desfeta, com una flor dins una mà distreta que cau al riu, com al poema de Carner.
Però ara, mentre lleve les espines del peix i l'adobe amb oli d'oliva per a nodrir ma filla, se m'omple el cor de joia i pense que, segurament, no seré allò que he fantasejat tantes vegades, però que comence a ésser això que sóc i que sempre he sigut.

0 Comentaris:

Post a Comment

<< Home