divendres, de maig 13, 2005

Úrsula se sent vulnerable

No sé com cal anomenar-la, però sembla evident ja que Úrsula es troba immersa en el mig d'una etapa d'aquelles que diuen, en una crisi de creixement.
Està molt vulnerable i plora pel que sembla, a mi, un no res, però que per a ella és quelcom molt important i dolorós. Per exemple, la gelosia pels seus joguets: l'altre dia vam convidar a berenar a casa al seu amic de l'escoleta Marc Soto. En un principi, estava tota il·lusionada que algú poguera anar a casa seva, vore les seues pertinences, ensenyar les seues coses, la seua habitació… Tanmateix, arribat el moment de la veritat, quan el seu amiguet es diposava a apoderar-se d'una nina o un camió, Úrsula s'adonà que allò anava de veres que, en efecte, Marc Soto pensava jugar amb els seus joguets… Començà, immediatament el berrinxe, el plor, el desconsol més inconsolable. Jo intentava raonar amb ella: que si hem convidat a Marc, que si l'hem de deixar jugar, que no se pot estar mirant-se'ls les joguets i a tu com jugues amb ells… Res, no hi havia manera: havia caigut en el clot del desconsol, i ho vivia com si no hi hagués eixida.
També, en aquests moments, pareix que atrau sobre ella els instints més cruels dels altres xiquets: he presenciat com al mig d'una d'aquestes crisis ha vingut un xiquet i damunt encara li ha cascat. Supose que és com s'actua a la manada: els iguals competeixen entre ells i se ceben sobre qui dóna mostres de ser més vulnerable. Així eixample el seu territori, guanyen rang i prestigi, es desfan d'un competidor, en un futur podrien tindre més probabilitats de reproduir-se… Els humans adults no som conscients de viure aquesta escena perquè d'una manera o d'altra hem superviscut i ens hem fet un lloc al món, però els nostres nens i nenes estan submergits en ella i n'és l'escenari, de la seua vida. Nosaltres, aquesta partida, la juguem en l'inconscient però, en acabant, ens extranyem o espantem dels esclafits sobtats de violència, una violència que té com a objecte qui tenim més a prop amb més freqüència , dins de casa, les persones amb qui tenim més confiança i amb qui el guardià de les nostres pulsions inconscients es relaxa, perquè s'hi troba segur…
Aleshores, es fa ben difícil el paper del pare. Què hi fas? És clar que l'has d'aconhortar, agafar-la al braç –si es deixa, perquè ben sovint ets tu mateix objecte del seu rebuig–, intentar contindre-la… Però per altra banda, també convé que l'encoratges a resoldre per ella mateixa el conflicte, a trobar la seua força dins d'ella, que en té, però que encara no l'ha descobert. Es fa difícil establir el punt exacte on no em passe de protector, ni em passe d'espartà.