La nova llei anti-tabac

He estat relativament allunyat de la nova llei contra el tabac i de tota la polèmica que ha portat als nostres carrers i, sobre tot, als centres de treball i als bars i cafeteries. El cert és que jo ja no fume i, per això, no sóc un dels directaments afectats pel tema, però no puc estar-me de fer algunes consideracions al respecte.
En primer lloc, els pretesos fonaments sanitaris de la llei es basen en una de les fal·làcies més grans que arrosseguem des del segle XX, és a dir, que la persecusió del tabac, dels fumadors i del seu fum és una qüestió sanitària i no ideològica. No discutiré, tot i que seria interessant fer-ho alguna vegada, el dogma aquell que diu que el tabac mata. És probable que, si ho fa, no ho faça més que altres coses no considerades en el debat de la salut pública. El que sí que cal dir és que no existeix cap estudi determinant sobre la perniciositat del fum inhalat per les persones pròximes a un fumador/-a, i que no hi ha cap justificació sanitària per a separar els no fumadores dels fumadors. Altra cosa seria que el fum puga molestar alguns no fumadors, la qual cosa és evident que és així. Tanmateix, no sembla aquesta motivació suficient per a legislar d’una manera tan radical la segregació en els àmbits públics d’un grup de persones en funció del seus hàbits i, en qualsevol cas, el que resulta o no molest és un criteri ben subjectiu i, així, cadascú de nosaltres podria fer una llista d’allò que li resulta molest del seu veí.
Aquesta llei s’inspira en l’actitud de l’administració dels EUA front a les drogues, l’alcohol i el tabac, i aquesta actitud és inspirada, al seu temps, per consideracions de tipus religiós i ideològic, segons les quals hi ha actituds no permisibles en la societat per ser pecaminoses, obscenes o, senzillament, vicioses, i on, mercé a aquestes consideracions, la separació entre el public i el privat, pel que a conducta moral es refereix, no existeix.
Per què un govern de la vella Europa, tan poc seguidista d’altres de les polítiques del govern dels EUA, abandera la lluita contra el vici i la depravació social en unes societats tan tradicionalment permissives com les nostres no és lloc ací per a dilucidar-ho, però m’olore una vocació messiànica que no me mola gens ni miqueta.
En segon lloc, la manera d’aplicar-la em sembla un perillós antecedent en la instauració d’un estat de la delació: qui hauran de denunciar els fumadors no seran els agents de la llei en ús legítimi de la violència estatal, sinó que hauran de ser els mateixos ciutadans els que esdevinguen els guardians del seu compliment. Així, els encarregats dels tallers, els cap de secció o els cambrers de les cafeteries i bars són els qui hauran de vetlar per l’aplicació correcta de la legislació. Si entre en la cafeteria del meu amic Antonio a fer-me un tallat amb ma filla de tres anys, puc ser denunciat pel propi Antonio, que ha decidit fer el seu bar de fumadors. Increïble! Ja sé que encara resta un tros fins que arribem al punt de denunciar-nos els uns als altres d’una manera generalitzada per motius de correcció ideològica, religiosa o política, però em sembla que s’ha traspassat una ratlla molt significativa per la manca de rigor, de coherència i, probablement, de preparació del gobierno de la nación.