Fever, when you kiss me

Pintura titulada Fever realitzada pel Doctor Kevorkian

Em trobe avui com aquells qui, per escalf, traspassen veritat i és que tinc calentura, no calentor, ni escalfor, que sempre he associat més amb calfament, calforro, calfaburres, aquella metzina que deixada caure dissimuladament en la beguda de les xiques garantia la relaxació de tota prevenció, caució o resistència que pugueren tenir a ser seduïdes, dutes de dret o amb engany al tàlem.
Ni tan sols febre, que sovint pronunciàvem febra qui sap si com una reminiscència de la a neutra oriental, no, tinc calentura, trenta-huit graus, no massa, ma filla es planta amb relativa facilitat als trenta-nou i als quaranta. Tanmateix és prou per a mi, que no en tinc mai, de febre. Diuen que com més grans ens fem, més difícil és que et puge la temperatura corporal, que seria, així, un símptoma de vitalitat i joventut: els adults no ens podem permetre tindre’n, de calentura, i ens anem quedant freds, gelats, apagats.

Never know how much I love you
Never know how much I care
When you put your arms around me
I get a fever that’s so hard to bear

You give me fever when you kiss me
Fever when you hold me tight
Fever in the morning
Fever all through the night.

Ev’rybody’s got the fever
That is something you all know
Fever isn’t such a new thing
Fever started long ago

Sun lights up the daytime
Moon lights up the night
I light up when you call my name
And you know I’m gonna treat you right

You give me fever when you kiss me
Fever when you hold me tight
Fever in the morning
Fever all through the night

Romeo loved juliet
Juliet she felt the same
When he put his arms around her
He said ’julie, baby, you’re my flame
Thou giv-est fever when we kisseth
Fever with the flaming youth
Fever I’m afire
Fever yea I burn for sooth’

Captain smith and pocahantas
Had a very mad affair
When her daddy tried to kill him
She said ’daddy, o, don’t you dare
He gives me fever with his kisses
Fever when he holds me tight
Fever, I’m his misses,
Oh daddy, won’t you treat him right’

Now you’ve listened to my story
Here’s the point that I have made
Cats were born to give chicks fever
Be it fahrenheit or centigrade
They give you fever when you kiss them
Fever if you live and learn
Fever till you sizzle
What a lovely way to burn
What a lovely way to burn
What a lovely way to burn

La nova llei anti-tabac

He estat relativament allunyat de la nova llei contra el tabac i de tota la polèmica que ha portat als nostres carrers i, sobre tot, als centres de treball i als bars i cafeteries. El cert és que jo ja no fume i, per això, no sóc un dels directaments afectats pel tema, però no puc estar-me de fer algunes consideracions al respecte.
En primer lloc, els pretesos fonaments sanitaris de la llei es basen en una de les fal·làcies més grans que arrosseguem des del segle XX, és a dir, que la persecusió del tabac, dels fumadors i del seu fum és una qüestió sanitària i no ideològica. No discutiré, tot i que seria interessant fer-ho alguna vegada, el dogma aquell que diu que el tabac mata. És probable que, si ho fa, no ho faça més que altres coses no considerades en el debat de la salut pública. El que sí que cal dir és que no existeix cap estudi determinant sobre la perniciositat del fum inhalat per les persones pròximes a un fumador/-a, i que no hi ha cap justificació sanitària per a separar els no fumadores dels fumadors. Altra cosa seria que el fum puga molestar alguns no fumadors, la qual cosa és evident que és així. Tanmateix, no sembla aquesta motivació suficient per a legislar d’una manera tan radical la segregació en els àmbits públics d’un grup de persones en funció del seus hàbits i, en qualsevol cas, el que resulta o no molest és un criteri ben subjectiu i, així, cadascú de nosaltres podria fer una llista d’allò que li resulta molest del seu veí.
Aquesta llei s’inspira en l’actitud de l’administració dels EUA front a les drogues, l’alcohol i el tabac, i aquesta actitud és inspirada, al seu temps, per consideracions de tipus religiós i ideològic, segons les quals hi ha actituds no permisibles en la societat per ser pecaminoses, obscenes o, senzillament, vicioses, i on, mercé a aquestes consideracions, la separació entre el public i el privat, pel que a conducta moral es refereix, no existeix.
Per què un govern de la vella Europa, tan poc seguidista d’altres de les polítiques del govern dels EUA, abandera la lluita contra el vici i la depravació social en unes societats tan tradicionalment permissives com les nostres no és lloc ací per a dilucidar-ho, però m’olore una vocació messiànica que no me mola gens ni miqueta.
En segon lloc, la manera d’aplicar-la em sembla un perillós antecedent en la instauració d’un estat de la delació: qui hauran de denunciar els fumadors no seran els agents de la llei en ús legítimi de la violència estatal, sinó que hauran de ser els mateixos ciutadans els que esdevinguen els guardians del seu compliment. Així, els encarregats dels tallers, els cap de secció o els cambrers de les cafeteries i bars són els qui hauran de vetlar per l’aplicació correcta de la legislació. Si entre en la cafeteria del meu amic Antonio a fer-me un tallat amb ma filla de tres anys, puc ser denunciat pel propi Antonio, que ha decidit fer el seu bar de fumadors. Increïble! Ja sé que encara resta un tros fins que arribem al punt de denunciar-nos els uns als altres d’una manera generalitzada per motius de correcció ideològica, religiosa o política, però em sembla que s’ha traspassat una ratlla molt significativa per la manca de rigor, de coherència i, probablement, de preparació del gobierno de la nación.

Fumar segons Sándor Márai

Com ja he comentat ací, m'estic llegint La dona justa, de Sándor Márai. Hi he trobat en la lectura un fragment on el seu protagonista masculí reflexiona sobre el fet de fumar o de deixar-se'n. Un personatge trist, tràgic, un exemple de la tragèdia masculina…
Ací us deixe el fragment i us recomane que vos llegiu la novel·la.

¿Vols foc? Digues, ¿tu com portes aquesta batalla contra el fum…? Jo no me’n surto, hi he renunciat. No a les cigarretes, sinó a la lluita. Un dia també hauré de retre comptes sobre això. Un s’ha de plantejar seriosament si paga la pena de viure cinc o deu anys més sense tabac, si li convé lliurar-se d’aquest vici vergonyós i roí, que t’acaba matant, però mentrestant t’omple la vida d’una matèria estranya que al mateix temps distén i estimula el sistema nerviós. Passats els cinquanta anys, esdevé una de les qüestions més serioses de la vida. A la qual contesto amb espasmes a la coronària i amb la decisió de continuar així, fins a la mort. No renunciaré mai a aquest verí amarg, perquè no val la pena. ¿Dius que no és tan difícil deixar-ho…? I tant! Sé prou bé que no és impossible. Jo també he deixat de fumar de tant en tant, mentre valia la pena. El problema era que l’única idea fixa de tota la jornada era la cigarreta no encesa. Tard o d’hora, també hem d’enfrontar-nos amb aquest problema. Cal que ens resignem davant la pròpia debilitat, acceptar que necessitem un narcòtic i pagar-ne les conseqüències. D’aquesta manera, tot plegat és fa més senzill. Quan dic això, llavors em repliquen: “No ets un heroi”. I jo hi contesto: “Segurament no sóc un heroi, però tampoc no sóc un covard, perquè almenys tinc el valor de viure les meves passions”.
Jo ho veig així.

La darrera monada lingüística de l'Úrsula

Úrsula a la platja d'Almenara

Úrsula, amb dos anys i mig llargs, és vídeoadicta: es cruspeix els dvd de la Píxar per desdejunar, dinar, berenar i sopar. Es coneix de memòria les cançons, m'anticipa degudament el desenllaç de les seqüències i se sap el nom de tots els personatges… ja vos imagineu.

Aquest matí m'ha demanat que li posara Toy Story per no-sé-quantes-vegades-feia-ja. Tenim un dvd barat de l'Fnac, acabat de comprar de les rebaixes passades, però el comandament a distància va molt defectuosament. Sempre ha anat malament, però ara sembla que ha cascat definitivament…
Això, com sabeu, el que suposa és que es fa ben difícil navegar per les opcions dels menús i, entre altres coses, triar l'idioma en què veure-ho. Així que, aquest matí, com que no podia fer córrer les opcions, li he donat al Play amb les opcions per defecte, és a dir, en idioma anglés (V.O.), i me n'he anat deixant-me-la amb la pel·lícula. Al principi no deia res, però quan ha arribat la cançó que canta Randy Newmann, You've got a friend in me, ja no ho ha pogut pair i s'ha encarat a sa mare i li ha protestat:

–El pare l'ha posat en valencià!

Adéu, Macintosh

Avui estic més deprimit que no pas ahir.
M'he passat algunes hores llegint notícies i comentaris en blogs i fòrums –fonamentalment Macuarium i faq-mac–i com més llig més mal encaixe la notícia: ni redempció de la humanitat ni punyetes! Quina ingenuïtat la meua! No em reconec!
En un primer moment, em vaig esforçar a ser equànim i positiu, a posicionar-me a una distància relativa de mi hooliganisme macker; vaig valorar les possibilitats, les eventualitats i, fins i tot, les incomoditats… i al remat és la decepció i la tristesa, no pel fet en si de si els macs correran sobre Intel, si això és traïció, que potser ho deu ser, o si és la panacea dels mals informàtics del món, que va a ser que no. Algú ha estripat el vel de Maia i he vist per fi l'engany en què vivia.
I no puc estar-me de veure com de ridícul és tot açò i com m'indigne: captiu per la propaganda d'una multinacional d'origen nordamericà… Quin estat d'imbecilitat infantil!
Fins ahir, Intel, junt amb Microsoft –Wintel, com són coneguts arreu–, eren els dolents de la pel·lícula, la vora fosca de la força… Avui, són els nostres aliats estratègics…
No els meus, per mi que els la mame un peix, que jo m'esborre de la llista…

Apple anuncia que el Mac Os X correrà sobre processadors d'Intel

La fi d'una època

Fa dues hores Steve Jobs ha confirmat un dels rumors més increïbles que havia corregut amb molta insistència durant tot el cap de setmana, davant la imminència de la Conferència Mundial de Desenrotllament d'Apple, que s'ha encetat amb la keynote de Jobs.
Els maquers estem dividits davant aquest anunci: d'una banda, és la fi d'una llegenda envoltada de romanticisme, per dir-ho d'una manera coenta: el Mac com a màquina diferent que distingia una elite d'usuaris. Això s'ha acabat: sembla que qualsevulla "pecera" podrà córrer el Mac Os X.

D'altra banda, aquest ananci és una declaració de guerra a Microsoft, el monopoli de la qual pot tindre els dies comptats: el Mac Os X sí és una alternativa real a Windows, molt més que no ho és Linux encara. És tracta d'un SO molt funcional, molt segur, molt potent i summament intuïtiu i senzill d'utilitzar. En pocs anys, podria haver un parc immens de pc correguent amb Mac, i funcionant millor… Pot ser el començament d'una autèntica revolució informàtica. I, d'alguna manera, per a tota la humanitat.

Alguns vessarem una llagrimeta, però ens consolarem amb les noves i estimulants expectatives que s'obren d'ara endavant.

Úrsula se sent vulnerable

No sé com cal anomenar-la, però sembla evident ja que Úrsula es troba immersa en el mig d'una etapa d'aquelles que diuen, en una crisi de creixement.
Està molt vulnerable i plora pel que sembla, a mi, un no res, però que per a ella és quelcom molt important i dolorós. Per exemple, la gelosia pels seus joguets: l'altre dia vam convidar a berenar a casa al seu amic de l'escoleta Marc Soto. En un principi, estava tota il·lusionada que algú poguera anar a casa seva, vore les seues pertinences, ensenyar les seues coses, la seua habitació… Tanmateix, arribat el moment de la veritat, quan el seu amiguet es diposava a apoderar-se d'una nina o un camió, Úrsula s'adonà que allò anava de veres que, en efecte, Marc Soto pensava jugar amb els seus joguets… Començà, immediatament el berrinxe, el plor, el desconsol més inconsolable. Jo intentava raonar amb ella: que si hem convidat a Marc, que si l'hem de deixar jugar, que no se pot estar mirant-se'ls les joguets i a tu com jugues amb ells… Res, no hi havia manera: havia caigut en el clot del desconsol, i ho vivia com si no hi hagués eixida.
També, en aquests moments, pareix que atrau sobre ella els instints més cruels dels altres xiquets: he presenciat com al mig d'una d'aquestes crisis ha vingut un xiquet i damunt encara li ha cascat. Supose que és com s'actua a la manada: els iguals competeixen entre ells i se ceben sobre qui dóna mostres de ser més vulnerable. Així eixample el seu territori, guanyen rang i prestigi, es desfan d'un competidor, en un futur podrien tindre més probabilitats de reproduir-se… Els humans adults no som conscients de viure aquesta escena perquè d'una manera o d'altra hem superviscut i ens hem fet un lloc al món, però els nostres nens i nenes estan submergits en ella i n'és l'escenari, de la seua vida. Nosaltres, aquesta partida, la juguem en l'inconscient però, en acabant, ens extranyem o espantem dels esclafits sobtats de violència, una violència que té com a objecte qui tenim més a prop amb més freqüència , dins de casa, les persones amb qui tenim més confiança i amb qui el guardià de les nostres pulsions inconscients es relaxa, perquè s'hi troba segur…
Aleshores, es fa ben difícil el paper del pare. Què hi fas? És clar que l'has d'aconhortar, agafar-la al braç –si es deixa, perquè ben sovint ets tu mateix objecte del seu rebuig–, intentar contindre-la… Però per altra banda, també convé que l'encoratges a resoldre per ella mateixa el conflicte, a trobar la seua força dins d'ella, que en té, però que encara no l'ha descobert. Es fa difícil establir el punt exacte on no em passe de protector, ni em passe d'espartà.

Ja es pot comentar

Ja era extrany que ningú comentàs mai…
Gràcies, Begonya, per advertir-me!
Tenia deshabilitada, per defecte, la possibilitat de posar-hi comentaris. Ja està resolt i tothom pot comentar el que vulga, però sense passar-se, eh…