Úrsula se sent vulnerable

No sé com cal anomenar-la, però sembla evident ja que Úrsula es troba immersa en el mig d'una etapa d'aquelles que diuen, en una crisi de creixement.
Està molt vulnerable i plora pel que sembla, a mi, un no res, però que per a ella és quelcom molt important i dolorós. Per exemple, la gelosia pels seus joguets: l'altre dia vam convidar a berenar a casa al seu amic de l'escoleta Marc Soto. En un principi, estava tota il·lusionada que algú poguera anar a casa seva, vore les seues pertinences, ensenyar les seues coses, la seua habitació… Tanmateix, arribat el moment de la veritat, quan el seu amiguet es diposava a apoderar-se d'una nina o un camió, Úrsula s'adonà que allò anava de veres que, en efecte, Marc Soto pensava jugar amb els seus joguets… Començà, immediatament el berrinxe, el plor, el desconsol més inconsolable. Jo intentava raonar amb ella: que si hem convidat a Marc, que si l'hem de deixar jugar, que no se pot estar mirant-se'ls les joguets i a tu com jugues amb ells… Res, no hi havia manera: havia caigut en el clot del desconsol, i ho vivia com si no hi hagués eixida.
També, en aquests moments, pareix que atrau sobre ella els instints més cruels dels altres xiquets: he presenciat com al mig d'una d'aquestes crisis ha vingut un xiquet i damunt encara li ha cascat. Supose que és com s'actua a la manada: els iguals competeixen entre ells i se ceben sobre qui dóna mostres de ser més vulnerable. Així eixample el seu territori, guanyen rang i prestigi, es desfan d'un competidor, en un futur podrien tindre més probabilitats de reproduir-se… Els humans adults no som conscients de viure aquesta escena perquè d'una manera o d'altra hem superviscut i ens hem fet un lloc al món, però els nostres nens i nenes estan submergits en ella i n'és l'escenari, de la seua vida. Nosaltres, aquesta partida, la juguem en l'inconscient però, en acabant, ens extranyem o espantem dels esclafits sobtats de violència, una violència que té com a objecte qui tenim més a prop amb més freqüència , dins de casa, les persones amb qui tenim més confiança i amb qui el guardià de les nostres pulsions inconscients es relaxa, perquè s'hi troba segur…
Aleshores, es fa ben difícil el paper del pare. Què hi fas? És clar que l'has d'aconhortar, agafar-la al braç –si es deixa, perquè ben sovint ets tu mateix objecte del seu rebuig–, intentar contindre-la… Però per altra banda, també convé que l'encoratges a resoldre per ella mateixa el conflicte, a trobar la seua força dins d'ella, que en té, però que encara no l'ha descobert. Es fa difícil establir el punt exacte on no em passe de protector, ni em passe d'espartà.

Ja es pot comentar

Ja era extrany que ningú comentàs mai…
Gràcies, Begonya, per advertir-me!
Tenia deshabilitada, per defecte, la possibilitat de posar-hi comentaris. Ja està resolt i tothom pot comentar el que vulga, però sense passar-se, eh…

Nova galeria a Flickr

Per cert, que com deveu haver vist últimament, he afegit un badge de Flickr, ací baix, a la dreta, on podreu vore les fotos que vaja fent últimament i que em semblen interessants. Podeu fer-hi comentaris, tant ací com enllà.

Engrossar redueix els beneficis de deixar-se de fumar

:(

Segons El País d'ahir, els beneficis obtinguts per haver deixat de fumar es redueixen considereblement si guanyes pes:

la ganancia de peso reduce, en los hombres, hasta el 38% los beneficios en el funcionamiento pulmonar derivados de dejar de fumar, y hasta el 17% en las mujeres.

I afegeix després:

Los autores del estudio constataron que el aumento de peso fue más elevado entre las personas que habían dejado de fumar recientemente, y sugieren que el abandono del tabaquismo debería acompañarse de estrategias para evitar la ganancia de peso.

Això, que avisen:

deixar-se de fumar po provaocar augment de pes i, si engrosses, és tan roïn quasi com si fumares

Úrsula i jo

Encara no us he parlat d'Úrsula, ma filla. Ara té dos anys i huit mesos. Aviat ja no li contarem els mesos, perque serà massa major, o seran massa mesos: vint-i-quatre i huit fan trenta-dos, massa mesos, ja no et fas idea de l'edat quan ho sents dir…
Quan la meua dona i jo ens embarassàrem, amb més de quaranta anys jo i ella a punt de fer-los, vam experimentar una inesperada exaltació, tan inesperada com la imminent arribada de la nena. No érem una parella que estiguera abocada en la constitució d'una família: Magda té una carrera professional molt absorvent i jo m'ocupe en tot de coses que em torben. Mai ens havíem plantejat anar a "buscar-la", però tampoc no preníem precaucions, així que existia una possibilitat que això ocorregués, una mena d'expectativa. Tanmateix, els anys passaven i ací no venia ningú, així que, d'una manera tàcita, deguérem convindre que érem una parella eixorca.
El predictor adquirí, davant dels meus incrèduls ulls, la forma i color delators en una dècima de segon, molt abans del temps que sembla que calia aguardar.
–Magda, sí que estàs!– vaig dir.
–Calla't!– em replicava, pensant-se que feia broma.
–Estàs prenyà!
Aviat ens envaí l'eufòria, l'exaltació i una tendríssima intimitat de cova. Jo estava més cofoi que el gall Claudi, en haver exercit la meua masculinitat reproductora com s'escau a tota mona gran, d'esquena platejada.
Em botaré totes les vicisituts de l'embaràs, que no van ser poques, ni del naixement, singular com el d'aquells predestinats a ésser instruments de la Providència, o professors d'institut.
La realitat d'haver de cuidar-la, a l'Úrsula, em commou sempre: quan, com avui, té calentura i vol ésser al bracet, i li amaneixes el llucet al vapor amb un raget d'oli d'oliva i et diu "M'agrada l'oli" i li empapusses les molletes del llucet tan amorosament i tendra com eres capaç; i quan estàs més fart que Mahoma de la cansalada d'haver de torcar-li el cul i totes aquestes servituds que comporta la condició paterna.
En aquesta edat meua, cada dia és com si m'acomiadara d'alguna cosa: ahir una fantasia sobre què anava a fer amb la meua vida, artista, escriptor, músic; avui de la figura, prou desfigurada pel post fumum i el cos, que cedeix sorprenentment ràpid; demà veurem la il·lusió desfeta, com una flor dins una mà distreta que cau al riu, com al poema de Carner.
Però ara, mentre lleve les espines del peix i l'adobe amb oli d'oliva per a nodrir ma filla, se m'omple el cor de joia i pense que, segurament, no seré allò que he fantasejat tantes vegades, però que comence a ésser això que sóc i que sempre he sigut.

Deixar-t'ho

El fet d'haver-me deixat de fumar encara no l'he pogut o sabut processar com un fet beneficiós i positiu en la meua vida. Tot i que sóc capaç d'entendre allò que hom diu al voltant dels problemes que ocasiona o pot ocasionar el tabac i que, de fet, és cert que comence a gaudir d'alguns dels beneficis d'haver-m'ho deixat, com el fet que ara patesc migranyes amb una freqüència molt menor, tan sols una des que no fume, mentre que abans en patia, almenys, una mensual, el sentiment predominant és el de pèrdua i de tristesa per la pèrdua. I ara direu que estic definitivament sonat, que és com deien als pugilistes que n'havien rebut massa tonyines al cap i s'havien quedat un poc cap enllà… I potser teniu raó, però és la veritat i un, al seu blog, diu la veritat o, si més no, fa vore que la diu.
És un sentiment predominant en els darrers mesos, el de que s'ha acabat el que es donava, i que tu et continues posant a la fila, però saps que ja no en queda més, ja no hi ha ta tia, ja no serveixen excuses ni postpondre, una vegada més.
O com si s'haguera mort o hagués marxat un amic i el trobàrem a faltar, la seua mà als muscles, el seu silenci i el teu, sense pressa, sense ànsia per dir res.